Cicle UNA DE CAL Y UNA DE ARENA

Tots sabem que a la vida no tot són flors i violes. La vida pot ser molt dura però també ens veiem recompensats amb moments de llum i color, en els quals podem dir i sentir que som feliços. És això precisament el que ens mostren aquestes pel·lícules, la cara i la creu, el dolor, la duresa i la crueltat per una banda (Réquiem por un sueño) , i l’amor, el color i l’alegria de viure per l’altra (La boda del monzón).

7 d’abril 2005 Réquiem por un sueño.
14 d’abril 2005 La boda del monzón.

Réquiem por un sueño. (7 d’abril 2005)

Director: Darren Aronofsky

Existeixen pel·lícules que perduren per un temps llarg en la memòria de l‘espectador, és aquest el cas de Réquiem por un Sueño de Darren Aronofsky, les imatges de la qual queden indeleblement fixes per la seva força extraordinària, que captiva l’atenció i a la vegada ens repel per la seva cruesa. No obstant, una cosa és segura, ningú queda exempt al poder angoixant, quasi hipnòtic, de l’extraordinari treball filmogràfic aconseguit per Aronosfsky i els seus actors, qui recreen descarnadament les debilitats humanes amb les seves terribles conseqüències. Per això, Réquiem por un Sueño aconsegueix de manera efectiva colpejar durament la consciència de l’espectador i restar en el seu record com una experiència arrogant però d’innegable atractiu.

La boda del monzón (14 d’abril 2005)

Directora: Mira Nair

La boda del monzón és un treball vital, enèrgic i ple de bon humor que desprèn el seu propi perfum i et contagia amb el seu esperit festiu. Veure aquesta pel·lícula és ficar-se de ple en un excés de colors, llums, sons i sensualitat. A més, representa un vivaç i detallat àlbum de fotos de la Índia actual, del seu complex teixit social, de la riquesa de les seves costums, de la seva realitat més quotidiana. La pel·lícula recull aquesta convivència-confrontació entre tradició i modernitat, aquest estrany mestissatge que porta als seus habitants a barrejar l’hindi amb l’anglès, a la vegada que es fa ressò de les diferencies d’estatus econòmics, posicions socials i col·lectius.


Cicle BENVINGUTS A BELLEVILLE

De nou us oferim, com si d’un tresor es tractés, una d’aquestes petites joies que hem trobat en la filmografia actual.

Una pel.lícula especial, que es mereix ser presentada en solitari, deslligada d’un grup de films que donin coherència a un cicle.
Un cicle d’una sola pel.li.

Sí,… un film màgic que ens presenta un món de conte antic, sensible i suggerent, una pel.lícula de textures i amb una qualitat gairebé pictòrica; sonora i musical ( i amb un domini absolut del que significa “cinema sonor” ), sosegada i intel.ligent…
Una pel.li d’animació que cal veure, per confirmar-nos , o si més no, per demostrar-nos que hi ha bon cinema d’animació per a adults, i que ni tot el cinema d’animació que es fa actualment passa pels estudis Disney i la factoria Dream Works, ni l’única alternativa als dibuixos animats nordamericans procedeix del Japó.

31 de març 2005 Benvinguts a Belleville

Benvinguts a Belleville / Les triplettes de Belleville ( 31 de març 2005 )

Sylvain Chomet.

França-Canadà-Bèlgica 2002, 78 minuts.


Des de ben petit, la passió de Champion són les bicicletes. El seu destí no pot ser més clar: arribar al Tour de França.
Benvinguts a Belleville te també una subtrama en què una parella ben estrafolària viatja a la recerca del protagonista, però les intencions del film l’allunyen de la intriga. El director, Sylvain Chomet, es planteja la cinta més aviat com la recuperacióde l’estil i els ambients d’una època ( els principis del segle XX) marcada pel regust nocturn, bohemi i jazzistic de la música de Josephine Baker o Django Reindhardt.

Tot plegat evoca l’encís d’un temps, una època i una manera d’entendre la vida ja passats.