Cicle dos trens i un destí

27 doctubre, El último tren
3 de novembre, Deseos Humanos



Amb aquest cicle el Xisc s’uneix als actes que commemoren el 150è aniversari de l’arribada del tren a Cerdanyola del Vallès i el 75è de l’arribada a Bellaterra. És per això que s’han seleccionat dues grans pel·lícules en les quals el tren hi tingui un paper especial: la primera, El último tren de Diego Arsuaga, una història senzilla, bonica i entranyable i la segona, Deseos humanos de Fritz Lang, un clàssic del cinema negre.

27 d’octubre, El último tren
Un estudi de Hollywood compra una antiga locomotora a l'Uruguai, però uns ferroviaris retirats segresten el tren per impedir que el traslladin als EUA i cridar l'atenció dels mitjans, ja que consideren que la màquina forma part del patrimoni històric del país, no en va, el seu lema és “El patrimonio no se vende”. Així comença aquest conte tendre i emotiu sobre els gestos de la gent petita que s'enfronta a temibles i suposadament invencibles gegants; un cant a la defensa d'uns ideals que es comencen a considerar estantissos en un món globalitzat. En essència, un film purament romàntic, però no aquest romanticisme que ens embafa i fa que la gent rodi absurdes posades de sol a Àfrica mentre els protagonistes es besen al porxo d'una granja a la sabana. No, el Romanticisme que proposa uns ideals gairebé impossibles d'aconseguir, una utopia l'únic objectiu de la qual és elevar la dignitat de totes les persones a un mateix pla. I està clar que això comença per coses petites. Com una locomotora a vapor, per exemple.



3 de novembre , Deseos Humanos (Human Desire)
En Jeff, un maquinista que torna de Corea, s’enamora de la Vicky, l’esposa d’un company de feina seu anomenat Carl. Quan en Carl ho sap, naturalment es posa gelós, però no s’atreveix a dir o fer res, ja que sap que en Jeff sap alguna cosa d’un assassinat que ell i la seva dona van cometre... Aquesta és la història de l’adaptació que va fer Fritz Lang de la novela La Bête Humaine, d’Émile Zola (la qual ja havia estat portada també al cinema per Jean Renoir), eliminant-ne, però, l’aire de tragèdia grega de l’original, afegint-hi un personatge “bò”o “innocent” atrapat per les circumstàncies i convertint-la més en una història d’intriga. Un film bàsic del cinema negre, en definitiva, que, com molts d’altres, ha anat quedant oblidat amb el pas (del tren) del temps. Andrew Sarris, en el seu llibre “El cinema americà”, diu que el que més li va cridar l’atenció són la posició geomètrica dels trens i dels carrils i els ominosos angles de la càmera.

Cicle xoc de cultures

10 de novembre Sólo un beso
17 de novembre Contra la pared
24 de novembre Negocios Ocultos


Amb aquest cicle el Xisc proposa una reflexió sobre la immigració, un tema de candent actualitat a totes les grans ciutats dels “països desenvolupats”. Els ho presentem des de punts de vista molt diferents però creient que cada una d’aquestes pel·lícules és un reflex fidel de la situació que es viu quotidianament a la nostra societat. Les tradicions religioses, les necessitats socials i les noves regles es barregen en aquestes histories, demostrant com és de difícil adaptar-se a un nou món on fins i tot les regles econòmiques són diferents.

10 de novembre, Sólo un beso (Ae fond kiss…), de Ken Loach, R.U./Bèlgica/Alemanya/ Itàlia/Espanya, 2004.

El britànic Ken Loach torna amb aquesta pel·lícula a Glasgow i a Escòcia per donar forma a una historia de tall social.
Casim és un jove escocès d’origen paquistaní. Els seus pares van emigrar al Regne Unit als anys seixanta. En Glasgow, on la família s’ha instal·lat, tenen una botiga de comestibles i premsa. Els pares, musulmans devots, han decidit que Casim es casi amb la seva cosina. Però, Casim coneix a una jove mestre catòlica per la que sent una forta atracció i comencen una relació en secret.
Sólo un beso és una historia d’amor en la que la intensitat del vincle entre Casim i Roisin contrasta fortament amb la desconfiança que la seva unió provoca en els seus respectius ambients.

17 de novembre, Contra la pared (Gegen die wand), de Fatih Akin, Alemanya/Turquia, 2004.

Un recollidor d’ampolles sense futur, un bebedor que lluita contra el record de la seva dona morta. Una noia suïcida que busca allunyar-se del rol tradicional de dona turca, per a poder anar al llit amb qualsevol que desitgi, tractant d’evitar el desig real de tallar-se les venes. Una proposta de matrimoni, una amenaça de suïcidi, i un “i per què no?” que termina per concretar una unió on ell fingirà davant la família d’ella, ella tractarà de no afectar la llibertat d’ell, i tots contents. El problema és que els problemes arriben tot i que no es busquin...
Una historia de múltiples accessos, sí, però una única lectura, una historia de drama en tota regla, amb amor de fons, amb moralitats i gust amarg.

24 de novembre, Negocios Ocultos (Dirty Pretty Things), de Stephen Frears, R.U., 2002.
Dirty Pretty Things, de Stephen Frears, és un estrany i atrapant thriller, l’acció es desenvolupa en el Londres actual i introdueix a l’espectador en el submón dels immigrants il·legals. Un d’ells és Okwe, un culte nigerià de misteriós passat, que treballa de dia de taxista i de nit com a conserge d’un hotel repugnant. Allí treballa també Senay, una jove turca amb la que comparteix pis. El delicat equilibri de la seva vida es trenca, quan fa un sorprenent descobriment en una de las habitacions i desemmascara un dur món que amenaça amb consumir a la persona més propera a ell i que també revela certes sorprenents veritats sobre la seva vertadera identitat.

Cicle Va de sexe

Va de sexe, . El XISC ja ha projectat pel•lícules en que el sexe era protagonista o, senzillament, el fil conductor. Aquest cicle, però, té una doble vessant, per una banda, pretenem fer un repàs en l’evolució de la conceptualització del sexe (les experiències i els tabús creats al seu voltant) i, alhora, explorar les relacions atípiques. Esperem que la tornada de les vacances sigui el més plaent possible, i confiem que el cicle sigui del vostre agrat...


Kinsey. 6 d’octubre 2005
de Bill Condon, EEUU i Alemanya, 2004, 118m.

En 1948, l’Alfred Kinsey va ser un home que canviaria la cultura americana creant una gran sensació amb el seu llibre "El comportament sexual en homes barons". Amb aquest llibre, va aconseguir que centenars de persones es preguntessin sobre els aspectes més íntims de les seves vides. Alhora, va provocar l’augment del dubte i de la vergonya en una societat on el sexe era tabú. De fet, el seu treball es va convertir en un dels debats més intensos del segle passat. Bill condon, amb el seu film, explica la història d’aquest agosarat científic.
Bill Condon, premiat director de "Gods and Monsters" i guionista de "Chicago", realitza aquest biopic sobre el pioner de la investigació sexual humana, Alfred Kinsey (Liam Neeson). El film avarca sis dècades(des de la infantesa en els primers anys de 1900 fins la seva mort en 1956). En la seva estrena va obtenir bones crítiques i la nominació a l’Oscar per Laura Linney com a millor actriu secundària.

Secretary. 20 d’octubre 2005
d’Steven Shainberg, EEUU, 2002, 111m.

Aclamada cinta de cine independent. La protagonista, Lee Holloway (Maggie Gyllenhaal) té el pitjor dels currículums quan decideix sol•licitar un lloc de treball com a secretària en un bufet d’advocats. Tot i que acaba de sortir d’una institució mental, la jove aconsegueix el treball de secretària a les ordres d’un misteriós advocat, amb el que s’embarcarà en una relació personal més enllà de la purament laboral.
Aquest cinta és guanyadora, entre d’altres, del Premi Especial del Jurat en el prestigiós Festival de Cine Independent de Sundance, amb menció específica a la seva originalitat. És una àcida comèdia d’humor negre, amb pinzellades eròtiques que transporta a l’espectador a una historia d’amor poc convencional.

06 d’octubre Kinsey, de Bill Condon
20 d’octubre Secretary, d’Steven Shainberg

Cicle Dos trens i un destí

Amb aquest cicle el Xisc s’uneix als actes que commemoren el 150è aniversari de l’arribada del tren a Cerdanyola del Vallès i el 75è de l’arribada a Bellaterra. És per això que s’han seleccionat dues grans pel•lícules en les quals el tren hi tingui un paper especial: la primera, El último tren de Diego Arsuaga, una història senzilla, bonica i entranyable i la segona, Deseos humanos de Fritz Lang, un clàssic del cinema negre.

El último tren. 27 d’octubre
Un estudi de Hollywood compra una antiga locomotora a l'Uruguai, però uns ferroviaris retirats segresten el tren per impedir que el traslladin als EUA i cridar l'atenció dels mitjans, ja que consideren que la màquina forma part del patrimoni històric del país, no en va, el seu lema és “El patrimonio no se vende”. Així comença aquest conte tendre i emotiu sobre els gestos de la gent petita que s'enfronta a temibles i suposadament invencibles gegants; un cant a la defensa d'uns ideals que es comencen a considerar estantissos en un món globalitzat. En essència, un film purament romàntic, però no aquest romanticisme que ens embafa i fa que la gent rodi absurdes posades de sol a Àfrica mentre els protagonistes es besen al porxo d'una granja a la sabana. No, el Romanticisme que proposa uns ideals gairebé impossibles d'aconseguir, una utopia l'únic objectiu de la qual és elevar la dignitat de totes les persones a un mateix pla. I està clar que això comença per coses petites. Com una locomotora a vapor, per exemple.

Deseos Humanos (Human Desire). 3 de novembre

En Jeff, un maquinista que torna de Corea, s’enamora de la Vicky, l’esposa d’un company de feina seu anomenat Carl. Quan en Carl ho sap, naturalment es posa gelós, però no s’atreveix a dir o fer res, ja que sap que en Jeff sap alguna cosa d’un assassinat que ell i la seva dona van cometre... Aquesta és la història de l’adaptació que va fer Fritz Lang de la novela La Bête Humaine, d’Émile Zola (la qual ja havia estat portada també al cinema per Jean Renoir), eliminant-ne, però, l’aire de tragèdia grega de l’original, afegint-hi un personatge “bò”o “innocent” atrapat per les circumstàncies i convertint-la més en una història d’intriga. Un film bàsic del cinema negre, en definitiva, que, com molts d’altres, ha anat quedant oblidat amb el pas (del tren) del temps. Andrew Sarris, en el seu llibre “El cinema americà”, diu que el que més li va cridar l’atenció són la posició geomètrica dels trens i dels carrils i els ominosos angles de la càmera.




27 doctubre, El último tren
3 de novembre, Deseos Humanos