Des que va començar el 2005, el XISC ha projectat moltes pel·lícules que teníem com a protagonista la dona, des de diferents vessants i cultures. Els xiscnèfils no volem marxar de vacances sense tancar el cercle i dedicar un cicle a aquelles dones que expliquen històries des de darrera les càmeres. Esperem i confiem que sigui del vostre agrat...
Dos años después (Les glaneurs et la glaneuse...deux ans après), d’Agnès Varda, França,2002, 63m.
2 de juny 2005,
Dos anys després de "Los espigadores y la espigadora", de l’efecte que va suposar i de les reaccions que va suscitar, Agnès Varda retorna per examinar de nou als personatges i els llocs que ens va descobrir per conèixer què ha passat amb ells i què ha canviat en les seves vides des de llavors.
En 2000, la directora va plantejar una apologia del reciclatge i l’aprofitament de les deixalles, alhora que criticava durament el malbaratament de les societats opulentes.
La quasi bé octogenària cineasta completa aquelles reflexions en el breu documental Dos años después, elaborada partir dels premis, les cartes i els regals que Agnès Varda va rebre amb motiu de la seva anterior pel·lícula. Alhora, la directora francesa desenvolupa una reflexió sobre el cinema com a reflex de la realitat i detonant de canvis socials.
Tot això, embolicat amb una eclèctica banda sonora, amb ritmes de tot gènere, inclòs un curiós rap dels espigoladors.
La feria de la vanidades (Vanity fair) de Mira Nair,
EEUU i Regne Unit 2004, 137m.
9 de juny 2005
La filla d’un paupèrrim artista anglès u d’una corista francesa es queda orfa. Inclòs quan era petita, anhelava una vida més glamorosa. Quan surt de l’Acadèmia de la Srta. Pinkerton a Chiswick, Becky està decidida a conquistar la societat anglesa a qualsevol preu. Per aconseguir-ho, utilitza el seu enginy, astúcia i sensualitat mentre trepa per l’escala social de principis del segle XIX.
La directora ens ofereix la seva interpretació de la novel·la clàssica. Criada a la Índia, entén l’autor William M. Thackeray (que va passar la seva infantesa a Calcuta). Aquesta connexió totalment fortuïta és alhora creativa i molt personal. La nova versió fílmica es pregunta fins a quin punt van influir les cultures d’ultramar a Anglaterra.
Lost in translation, de Sofia Coppola,
EEUU i Japó 2003,105m.
16 de juny 2005
Un actor de cine de Hollywood arriba a Tokio per participar en una campanya de promoció d’una marca de Whisky, deixant als EEU la seva parella i fills. En el seu allotjament coincidirà amb una jove que acompanya al seu marit, fotògraf, a la capital japonesa. Tots dos no dormen per la nits i senten un fort desarrelament emocional amb les seves parelles.
La seva directora ens trasllada a un Tokio hiperpoblat i ultramodern, i a la trobada en la gran ciutat japonesa amb dos personatges de diferent condició i generació, vinculats pel sentiment de la soledat, de la insatisfacció, de la pèrdua i del desconcert de les seves vides, tant a nivell professional com personal.
Lost in tanslation és un viatge més per la consciència humana que ens demostra, que malgrat trobar-nos incompresos, sempre haurà algú que comparteix aquest mateix dilema però el mateix destí.
02 de juny Dos años después d’Agnès Varda
09 de juny La feria de las vanidades de Mira Nair
16 de juny Lost intranslation de Sofia Coppola
Cicle HOMENATGES
El Xisc proposa aquest cicle d’homenatge a dos cineastes de culte: François Truffaut i Federico Fellini. De Truffaut se celebra el 20è aniversari de la seva mort i de Fellini el 10è.
François Truffaut (1932-1984) pràcticament va definir els cine francès de la seva era i va ser un dels fundadors de la Nouvelle Vague, que va dominar la indústria del cine a finals dels anys 50. Si hi ha un fet evident és que la seva vida és present en les seves pel·lícules, així, en L’enfant sauvage, trobem el rastre d’una infància dura i difícil. S’ha dit que Truffaut és un dels millors retratistes de la infància humana; ell mateix va dir que no es cansava de rodar amb nens. Queda sobre la taula tema sempre vigent del valor de l’educació, de la marginalitat, de la civilització i de la cultura...
D’altra banda, Fellini és el representant del neorrealisme, tot i que les seves pel·lícules mai van perdre l’accent poètic. Mica en mica se’n va anar apartant, en una barreja de fantasia amb realitat subjectiva, més propera al surrealisme que al neorrealisme dels seus inicis. El seu és un univers molt personal, amb fonts autobiogràfiques, un estil molt lliure arrelat en la crítica social, la sátira, l’estètica del circ i la imaginació surrealista (Amarcord, per exemple). Original.
Convé, de tant en tant, no perdre de vista els orígens.
L’ENFANT SAUVAGE ( El petit salvatge), de François Truffaut.
França 1970
19 de maig
Onze anys després de Els quatre-cents cops, Truffaut torna a centrar la seva història entorn a un noi problemàtic, aquest cop per raons d’incultura. El dr. Jean Itard es fa càrrec d’un noiet d’uns 12 anys que ha estat trobat als boscos d’Aveyron nu i sense parla. El doctor aconsegueix que l’hi confiïn, el porta a casa seva i comença la seva educació, fins que aconsegueix civilitzar-lo. Al cap d’un temps el noiet es troba perdut entre el desig de recuperar la vida salvatge i la seva nova vida amb el seu protector.
Truffaut adequa una història real a la seva sensibilitat I en fa un discurs a favor del poder redemptor de l’educació i la cultura, dos valors sempre presents al llarg de la seva filmografia.
ROMA, de Federico Fellini.
Arran de la construcció del metro a Roma, les màquines descobreixen una vella casa enterrada, a les parets de la qual hi ha uns frescos. Una de les pintures representa una vella dama aristocràtica romana que organitza a casa seva unes desfilades de moda molt originals: és la moda de l’església. La pel.lícula fa un recorregut pels prostíbuls de l’època i els espectacles de la nit romana. Poc després és Fellini qui recorda els seus anys d’escolar... Fellini passa sense esforç ni transició de la sátira a la nostàlgia, del truculent al lirisme.
19 de maig L’ENFANT SAUVAGE ( El petit salvatge), de François Truffaut.
François Truffaut (1932-1984) pràcticament va definir els cine francès de la seva era i va ser un dels fundadors de la Nouvelle Vague, que va dominar la indústria del cine a finals dels anys 50. Si hi ha un fet evident és que la seva vida és present en les seves pel·lícules, així, en L’enfant sauvage, trobem el rastre d’una infància dura i difícil. S’ha dit que Truffaut és un dels millors retratistes de la infància humana; ell mateix va dir que no es cansava de rodar amb nens. Queda sobre la taula tema sempre vigent del valor de l’educació, de la marginalitat, de la civilització i de la cultura...
D’altra banda, Fellini és el representant del neorrealisme, tot i que les seves pel·lícules mai van perdre l’accent poètic. Mica en mica se’n va anar apartant, en una barreja de fantasia amb realitat subjectiva, més propera al surrealisme que al neorrealisme dels seus inicis. El seu és un univers molt personal, amb fonts autobiogràfiques, un estil molt lliure arrelat en la crítica social, la sátira, l’estètica del circ i la imaginació surrealista (Amarcord, per exemple). Original.
Convé, de tant en tant, no perdre de vista els orígens.
L’ENFANT SAUVAGE ( El petit salvatge), de François Truffaut.
França 1970
19 de maig
Onze anys després de Els quatre-cents cops, Truffaut torna a centrar la seva història entorn a un noi problemàtic, aquest cop per raons d’incultura. El dr. Jean Itard es fa càrrec d’un noiet d’uns 12 anys que ha estat trobat als boscos d’Aveyron nu i sense parla. El doctor aconsegueix que l’hi confiïn, el porta a casa seva i comença la seva educació, fins que aconsegueix civilitzar-lo. Al cap d’un temps el noiet es troba perdut entre el desig de recuperar la vida salvatge i la seva nova vida amb el seu protector.
Truffaut adequa una història real a la seva sensibilitat I en fa un discurs a favor del poder redemptor de l’educació i la cultura, dos valors sempre presents al llarg de la seva filmografia.
ROMA, de Federico Fellini.
Italia/França, 1972
26 de maig
26 de maig
Arran de la construcció del metro a Roma, les màquines descobreixen una vella casa enterrada, a les parets de la qual hi ha uns frescos. Una de les pintures representa una vella dama aristocràtica romana que organitza a casa seva unes desfilades de moda molt originals: és la moda de l’església. La pel.lícula fa un recorregut pels prostíbuls de l’època i els espectacles de la nit romana. Poc després és Fellini qui recorda els seus anys d’escolar... Fellini passa sense esforç ni transició de la sátira a la nostàlgia, del truculent al lirisme.
19 de maig L’ENFANT SAUVAGE ( El petit salvatge), de François Truffaut.
26 de maig ROMA, de Federico Fellini.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)