Amb aquest cicle el Xisc s’uneix als actes que commemoren el 150è aniversari de l’arribada del tren a Cerdanyola del Vallès i el 75è de l’arribada a Bellaterra. És per això que s’han seleccionat dues grans pel•lícules en les quals el tren hi tingui un paper especial: la primera, El último tren de Diego Arsuaga, una història senzilla, bonica i entranyable i la segona, Deseos humanos de Fritz Lang, un clàssic del cinema negre.
El último tren. 27 d’octubre
Un estudi de Hollywood compra una antiga locomotora a l'Uruguai, però uns ferroviaris retirats segresten el tren per impedir que el traslladin als EUA i cridar l'atenció dels mitjans, ja que consideren que la màquina forma part del patrimoni històric del país, no en va, el seu lema és “El patrimonio no se vende”. Així comença aquest conte tendre i emotiu sobre els gestos de la gent petita que s'enfronta a temibles i suposadament invencibles gegants; un cant a la defensa d'uns ideals que es comencen a considerar estantissos en un món globalitzat. En essència, un film purament romàntic, però no aquest romanticisme que ens embafa i fa que la gent rodi absurdes posades de sol a Àfrica mentre els protagonistes es besen al porxo d'una granja a la sabana. No, el Romanticisme que proposa uns ideals gairebé impossibles d'aconseguir, una utopia l'únic objectiu de la qual és elevar la dignitat de totes les persones a un mateix pla. I està clar que això comença per coses petites. Com una locomotora a vapor, per exemple.
Deseos Humanos (Human Desire). 3 de novembre
En Jeff, un maquinista que torna de Corea, s’enamora de la Vicky, l’esposa d’un company de feina seu anomenat Carl. Quan en Carl ho sap, naturalment es posa gelós, però no s’atreveix a dir o fer res, ja que sap que en Jeff sap alguna cosa d’un assassinat que ell i la seva dona van cometre... Aquesta és la història de l’adaptació que va fer Fritz Lang de la novela La Bête Humaine, d’Émile Zola (la qual ja havia estat portada també al cinema per Jean Renoir), eliminant-ne, però, l’aire de tragèdia grega de l’original, afegint-hi un personatge “bò”o “innocent” atrapat per les circumstàncies i convertint-la més en una història d’intriga. Un film bàsic del cinema negre, en definitiva, que, com molts d’altres, ha anat quedant oblidat amb el pas (del tren) del temps. Andrew Sarris, en el seu llibre “El cinema americà”, diu que el que més li va cridar l’atenció són la posició geomètrica dels trens i dels carrils i els ominosos angles de la càmera.
27 doctubre, El último tren
3 de novembre, Deseos Humanos