Cicle dos trens i un destí

27 doctubre, El último tren
3 de novembre, Deseos Humanos



Amb aquest cicle el Xisc s’uneix als actes que commemoren el 150è aniversari de l’arribada del tren a Cerdanyola del Vallès i el 75è de l’arribada a Bellaterra. És per això que s’han seleccionat dues grans pel·lícules en les quals el tren hi tingui un paper especial: la primera, El último tren de Diego Arsuaga, una història senzilla, bonica i entranyable i la segona, Deseos humanos de Fritz Lang, un clàssic del cinema negre.

27 d’octubre, El último tren
Un estudi de Hollywood compra una antiga locomotora a l'Uruguai, però uns ferroviaris retirats segresten el tren per impedir que el traslladin als EUA i cridar l'atenció dels mitjans, ja que consideren que la màquina forma part del patrimoni històric del país, no en va, el seu lema és “El patrimonio no se vende”. Així comença aquest conte tendre i emotiu sobre els gestos de la gent petita que s'enfronta a temibles i suposadament invencibles gegants; un cant a la defensa d'uns ideals que es comencen a considerar estantissos en un món globalitzat. En essència, un film purament romàntic, però no aquest romanticisme que ens embafa i fa que la gent rodi absurdes posades de sol a Àfrica mentre els protagonistes es besen al porxo d'una granja a la sabana. No, el Romanticisme que proposa uns ideals gairebé impossibles d'aconseguir, una utopia l'únic objectiu de la qual és elevar la dignitat de totes les persones a un mateix pla. I està clar que això comença per coses petites. Com una locomotora a vapor, per exemple.



3 de novembre , Deseos Humanos (Human Desire)
En Jeff, un maquinista que torna de Corea, s’enamora de la Vicky, l’esposa d’un company de feina seu anomenat Carl. Quan en Carl ho sap, naturalment es posa gelós, però no s’atreveix a dir o fer res, ja que sap que en Jeff sap alguna cosa d’un assassinat que ell i la seva dona van cometre... Aquesta és la història de l’adaptació que va fer Fritz Lang de la novela La Bête Humaine, d’Émile Zola (la qual ja havia estat portada també al cinema per Jean Renoir), eliminant-ne, però, l’aire de tragèdia grega de l’original, afegint-hi un personatge “bò”o “innocent” atrapat per les circumstàncies i convertint-la més en una història d’intriga. Un film bàsic del cinema negre, en definitiva, que, com molts d’altres, ha anat quedant oblidat amb el pas (del tren) del temps. Andrew Sarris, en el seu llibre “El cinema americà”, diu que el que més li va cridar l’atenció són la posició geomètrica dels trens i dels carrils i els ominosos angles de la càmera.

Cicle xoc de cultures

10 de novembre Sólo un beso
17 de novembre Contra la pared
24 de novembre Negocios Ocultos


Amb aquest cicle el Xisc proposa una reflexió sobre la immigració, un tema de candent actualitat a totes les grans ciutats dels “països desenvolupats”. Els ho presentem des de punts de vista molt diferents però creient que cada una d’aquestes pel·lícules és un reflex fidel de la situació que es viu quotidianament a la nostra societat. Les tradicions religioses, les necessitats socials i les noves regles es barregen en aquestes histories, demostrant com és de difícil adaptar-se a un nou món on fins i tot les regles econòmiques són diferents.

10 de novembre, Sólo un beso (Ae fond kiss…), de Ken Loach, R.U./Bèlgica/Alemanya/ Itàlia/Espanya, 2004.

El britànic Ken Loach torna amb aquesta pel·lícula a Glasgow i a Escòcia per donar forma a una historia de tall social.
Casim és un jove escocès d’origen paquistaní. Els seus pares van emigrar al Regne Unit als anys seixanta. En Glasgow, on la família s’ha instal·lat, tenen una botiga de comestibles i premsa. Els pares, musulmans devots, han decidit que Casim es casi amb la seva cosina. Però, Casim coneix a una jove mestre catòlica per la que sent una forta atracció i comencen una relació en secret.
Sólo un beso és una historia d’amor en la que la intensitat del vincle entre Casim i Roisin contrasta fortament amb la desconfiança que la seva unió provoca en els seus respectius ambients.

17 de novembre, Contra la pared (Gegen die wand), de Fatih Akin, Alemanya/Turquia, 2004.

Un recollidor d’ampolles sense futur, un bebedor que lluita contra el record de la seva dona morta. Una noia suïcida que busca allunyar-se del rol tradicional de dona turca, per a poder anar al llit amb qualsevol que desitgi, tractant d’evitar el desig real de tallar-se les venes. Una proposta de matrimoni, una amenaça de suïcidi, i un “i per què no?” que termina per concretar una unió on ell fingirà davant la família d’ella, ella tractarà de no afectar la llibertat d’ell, i tots contents. El problema és que els problemes arriben tot i que no es busquin...
Una historia de múltiples accessos, sí, però una única lectura, una historia de drama en tota regla, amb amor de fons, amb moralitats i gust amarg.

24 de novembre, Negocios Ocultos (Dirty Pretty Things), de Stephen Frears, R.U., 2002.
Dirty Pretty Things, de Stephen Frears, és un estrany i atrapant thriller, l’acció es desenvolupa en el Londres actual i introdueix a l’espectador en el submón dels immigrants il·legals. Un d’ells és Okwe, un culte nigerià de misteriós passat, que treballa de dia de taxista i de nit com a conserge d’un hotel repugnant. Allí treballa també Senay, una jove turca amb la que comparteix pis. El delicat equilibri de la seva vida es trenca, quan fa un sorprenent descobriment en una de las habitacions i desemmascara un dur món que amenaça amb consumir a la persona més propera a ell i que també revela certes sorprenents veritats sobre la seva vertadera identitat.

Cicle Va de sexe

Va de sexe, . El XISC ja ha projectat pel•lícules en que el sexe era protagonista o, senzillament, el fil conductor. Aquest cicle, però, té una doble vessant, per una banda, pretenem fer un repàs en l’evolució de la conceptualització del sexe (les experiències i els tabús creats al seu voltant) i, alhora, explorar les relacions atípiques. Esperem que la tornada de les vacances sigui el més plaent possible, i confiem que el cicle sigui del vostre agrat...


Kinsey. 6 d’octubre 2005
de Bill Condon, EEUU i Alemanya, 2004, 118m.

En 1948, l’Alfred Kinsey va ser un home que canviaria la cultura americana creant una gran sensació amb el seu llibre "El comportament sexual en homes barons". Amb aquest llibre, va aconseguir que centenars de persones es preguntessin sobre els aspectes més íntims de les seves vides. Alhora, va provocar l’augment del dubte i de la vergonya en una societat on el sexe era tabú. De fet, el seu treball es va convertir en un dels debats més intensos del segle passat. Bill condon, amb el seu film, explica la història d’aquest agosarat científic.
Bill Condon, premiat director de "Gods and Monsters" i guionista de "Chicago", realitza aquest biopic sobre el pioner de la investigació sexual humana, Alfred Kinsey (Liam Neeson). El film avarca sis dècades(des de la infantesa en els primers anys de 1900 fins la seva mort en 1956). En la seva estrena va obtenir bones crítiques i la nominació a l’Oscar per Laura Linney com a millor actriu secundària.

Secretary. 20 d’octubre 2005
d’Steven Shainberg, EEUU, 2002, 111m.

Aclamada cinta de cine independent. La protagonista, Lee Holloway (Maggie Gyllenhaal) té el pitjor dels currículums quan decideix sol•licitar un lloc de treball com a secretària en un bufet d’advocats. Tot i que acaba de sortir d’una institució mental, la jove aconsegueix el treball de secretària a les ordres d’un misteriós advocat, amb el que s’embarcarà en una relació personal més enllà de la purament laboral.
Aquest cinta és guanyadora, entre d’altres, del Premi Especial del Jurat en el prestigiós Festival de Cine Independent de Sundance, amb menció específica a la seva originalitat. És una àcida comèdia d’humor negre, amb pinzellades eròtiques que transporta a l’espectador a una historia d’amor poc convencional.

06 d’octubre Kinsey, de Bill Condon
20 d’octubre Secretary, d’Steven Shainberg

Cicle Dos trens i un destí

Amb aquest cicle el Xisc s’uneix als actes que commemoren el 150è aniversari de l’arribada del tren a Cerdanyola del Vallès i el 75è de l’arribada a Bellaterra. És per això que s’han seleccionat dues grans pel•lícules en les quals el tren hi tingui un paper especial: la primera, El último tren de Diego Arsuaga, una història senzilla, bonica i entranyable i la segona, Deseos humanos de Fritz Lang, un clàssic del cinema negre.

El último tren. 27 d’octubre
Un estudi de Hollywood compra una antiga locomotora a l'Uruguai, però uns ferroviaris retirats segresten el tren per impedir que el traslladin als EUA i cridar l'atenció dels mitjans, ja que consideren que la màquina forma part del patrimoni històric del país, no en va, el seu lema és “El patrimonio no se vende”. Així comença aquest conte tendre i emotiu sobre els gestos de la gent petita que s'enfronta a temibles i suposadament invencibles gegants; un cant a la defensa d'uns ideals que es comencen a considerar estantissos en un món globalitzat. En essència, un film purament romàntic, però no aquest romanticisme que ens embafa i fa que la gent rodi absurdes posades de sol a Àfrica mentre els protagonistes es besen al porxo d'una granja a la sabana. No, el Romanticisme que proposa uns ideals gairebé impossibles d'aconseguir, una utopia l'únic objectiu de la qual és elevar la dignitat de totes les persones a un mateix pla. I està clar que això comença per coses petites. Com una locomotora a vapor, per exemple.

Deseos Humanos (Human Desire). 3 de novembre

En Jeff, un maquinista que torna de Corea, s’enamora de la Vicky, l’esposa d’un company de feina seu anomenat Carl. Quan en Carl ho sap, naturalment es posa gelós, però no s’atreveix a dir o fer res, ja que sap que en Jeff sap alguna cosa d’un assassinat que ell i la seva dona van cometre... Aquesta és la història de l’adaptació que va fer Fritz Lang de la novela La Bête Humaine, d’Émile Zola (la qual ja havia estat portada també al cinema per Jean Renoir), eliminant-ne, però, l’aire de tragèdia grega de l’original, afegint-hi un personatge “bò”o “innocent” atrapat per les circumstàncies i convertint-la més en una història d’intriga. Un film bàsic del cinema negre, en definitiva, que, com molts d’altres, ha anat quedant oblidat amb el pas (del tren) del temps. Andrew Sarris, en el seu llibre “El cinema americà”, diu que el que més li va cridar l’atenció són la posició geomètrica dels trens i dels carrils i els ominosos angles de la càmera.




27 doctubre, El último tren
3 de novembre, Deseos Humanos

Àfrica.

Comencem la segona part de la programació 2005, amb un cicle dedicat al cinema d’Àfrica. Un cinema escàs i que gairebé no ens arriba. En aquestes dues pel·lícules volem acostar-nos a unes problemàtiques que en alguns casos estan molt propers a la nostra cultura, però que en d’altres en són molt diferent, com és el cas de l’ablació. Moolaadé, vol ser un al·legat a favor d’una societat africana més justa i amb menys violencia contra les dones.

Passeu i gaudiu. Us hi esperem

22 de setembre
L’extraordinaire destin de Madame Brouette,
deMoussa Sene Absa, Canadà – Senega – França 2002, 104 m

Mati, coneguda com Madame Brouette, treballa empenyent un carret pels carrers del mercat de Sandaga. Està divorciada i viu amb la seva filla Ndèye i la seva amiga Ndaaxté. La seva il·lusió és obrir un restaurant per poder viure amb dignitat.
Està tipa dels homes i no en vol saber res d’ells. En conéixer a Naago, tot canvia, Mati es torna a enamorar.
Un matí a tren d’alba, al districte de Niayes Thiokeert es desperta amb els sons d’uns trets.
Davant l’espant dels veins, Naago surt de la casa de mati i cau per terra. Li han disparat.Què ha pogut passar per què Madame Brouette faci una cosa Així?... Però realment ha estat ella?



29 de setembre
Moolaadé
d’ Ousmane Sembene, Senegal/ França/ Burquina Fasso/ Camerum/ Marroc/ Tuníssia, 2004
Collé Ardo viu en un poble África. Fa set anys, no va permetre que la seva filla fos sotmasa a l’ablació, una pràctica que li sembla una barbarie. Avui, Quatre nenes fugen per escapar-se d’aquest ritual de purificació i demanen a Collé que les protegeixi.

A partir d’aquest moment, s’enfronten dos valors: el respecte al dret d’asil (el moolaadé) i la tradició de l’ablació ( la salindé)

Aquesta, és una pel·lícula valenta, una denúncia amb un to poc habitual en Occident, el que la fa encara més atractiva i que puposa un pas important en un cinema África gairebé inexistent, del què gairebé no ens arriben pel·lícules.





22 de setembre L’extraordinaire destin de Madame Brouette
29 de setembre Moolaadé

Cicle Qui dona més pel cinema ?

Des que va començar el 2005, el XISC ha projectat moltes pel·lícules que teníem com a protagonista la dona, des de diferents vessants i cultures. Els xiscnèfils no volem marxar de vacances sense tancar el cercle i dedicar un cicle a aquelles dones que expliquen històries des de darrera les càmeres. Esperem i confiem que sigui del vostre agrat...

Dos años después (Les glaneurs et la glaneuse...deux ans après), d’Agnès Varda, França,2002, 63m.
2 de juny 2005,

Dos anys després de "Los espigadores y la espigadora", de l’efecte que va suposar i de les reaccions que va suscitar, Agnès Varda retorna per examinar de nou als personatges i els llocs que ens va descobrir per conèixer què ha passat amb ells i què ha canviat en les seves vides des de llavors.
En 2000, la directora va plantejar una apologia del reciclatge i l’aprofitament de les deixalles, alhora que criticava durament el malbaratament de les societats opulentes.
La quasi bé octogenària cineasta completa aquelles reflexions en el breu documental Dos años después, elaborada partir dels premis, les cartes i els regals que Agnès Varda va rebre amb motiu de la seva anterior pel·lícula. Alhora, la directora francesa desenvolupa una reflexió sobre el cinema com a reflex de la realitat i detonant de canvis socials.
Tot això, embolicat amb una eclèctica banda sonora, amb ritmes de tot gènere, inclòs un curiós rap dels espigoladors.

La feria de la vanidades (Vanity fair) de Mira Nair,
EEUU i Regne Unit 2004, 137m.
9 de juny 2005

La filla d’un paupèrrim artista anglès u d’una corista francesa es queda orfa. Inclòs quan era petita, anhelava una vida més glamorosa. Quan surt de l’Acadèmia de la Srta. Pinkerton a Chiswick, Becky està decidida a conquistar la societat anglesa a qualsevol preu. Per aconseguir-ho, utilitza el seu enginy, astúcia i sensualitat mentre trepa per l’escala social de principis del segle XIX.
La directora ens ofereix la seva interpretació de la novel·la clàssica. Criada a la Índia, entén l’autor William M. Thackeray (que va passar la seva infantesa a Calcuta). Aquesta connexió totalment fortuïta és alhora creativa i molt personal. La nova versió fílmica es pregunta fins a quin punt van influir les cultures d’ultramar a Anglaterra.

Lost in translation, de Sofia Coppola,
EEUU i Japó 2003,105m.
16 de juny 2005

Un actor de cine de Hollywood arriba a Tokio per participar en una campanya de promoció d’una marca de Whisky, deixant als EEU la seva parella i fills. En el seu allotjament coincidirà amb una jove que acompanya al seu marit, fotògraf, a la capital japonesa. Tots dos no dormen per la nits i senten un fort desarrelament emocional amb les seves parelles.
La seva directora ens trasllada a un Tokio hiperpoblat i ultramodern, i a la trobada en la gran ciutat japonesa amb dos personatges de diferent condició i generació, vinculats pel sentiment de la soledat, de la insatisfacció, de la pèrdua i del desconcert de les seves vides, tant a nivell professional com personal.
Lost in tanslation és un viatge més per la consciència humana que ens demostra, que malgrat trobar-nos incompresos, sempre haurà algú que comparteix aquest mateix dilema però el mateix destí.

02 de juny Dos años después d’Agnès Varda
09 de juny La feria de las vanidades de Mira Nair
16 de juny Lost intranslation de Sofia Coppola

Cicle HOMENATGES

El Xisc proposa aquest cicle d’homenatge a dos cineastes de culte: François Truffaut i Federico Fellini. De Truffaut se celebra el 20è aniversari de la seva mort i de Fellini el 10è.
François Truffaut (1932-1984) pràcticament va definir els cine francès de la seva era i va ser un dels fundadors de la Nouvelle Vague, que va dominar la indústria del cine a finals dels anys 50. Si hi ha un fet evident és que la seva vida és present en les seves pel·lícules, així, en L’enfant sauvage, trobem el rastre d’una infància dura i difícil. S’ha dit que Truffaut és un dels millors retratistes de la infància humana; ell mateix va dir que no es cansava de rodar amb nens. Queda sobre la taula tema sempre vigent del valor de l’educació, de la marginalitat, de la civilització i de la cultura...

D’altra banda, Fellini és el representant del neorrealisme, tot i que les seves pel·lícules mai van perdre l’accent poètic. Mica en mica se’n va anar apartant, en una barreja de fantasia amb realitat subjectiva, més propera al surrealisme que al neorrealisme dels seus inicis. El seu és un univers molt personal, amb fonts autobiogràfiques, un estil molt lliure arrelat en la crítica social, la sátira, l’estètica del circ i la imaginació surrealista (Amarcord, per exemple). Original.

Convé, de tant en tant, no perdre de vista els orígens.


L’ENFANT SAUVAGE ( El petit salvatge), de François Truffaut.
França 1970
19 de maig

Onze anys després de Els quatre-cents cops, Truffaut torna a centrar la seva història entorn a un noi problemàtic, aquest cop per raons d’incultura. El dr. Jean Itard es fa càrrec d’un noiet d’uns 12 anys que ha estat trobat als boscos d’Aveyron nu i sense parla. El doctor aconsegueix que l’hi confiïn, el porta a casa seva i comença la seva educació, fins que aconsegueix civilitzar-lo. Al cap d’un temps el noiet es troba perdut entre el desig de recuperar la vida salvatge i la seva nova vida amb el seu protector.
Truffaut adequa una història real a la seva sensibilitat I en fa un discurs a favor del poder redemptor de l’educació i la cultura, dos valors sempre presents al llarg de la seva filmografia.


ROMA, de Federico Fellini.

Italia/França, 1972
26 de maig

Arran de la construcció del metro a Roma, les màquines descobreixen una vella casa enterrada, a les parets de la qual hi ha uns frescos. Una de les pintures representa una vella dama aristocràtica romana que organitza a casa seva unes desfilades de moda molt originals: és la moda de l’església. La pel.lícula fa un recorregut pels prostíbuls de l’època i els espectacles de la nit romana. Poc després és Fellini qui recorda els seus anys d’escolar... Fellini passa sense esforç ni transició de la sátira a la nostàlgia, del truculent al lirisme.

19 de maig L’ENFANT SAUVAGE ( El petit salvatge), de François Truffaut.

26 de maig ROMA, de Federico Fellini.

Cicle DOCUMENTALS

Aquest nou cicle de dos pel·lícules torna a mostrar la gran vitalitat que en els darrers temps esta demostrant el documental com a gènere cinematogràfic. Pels espectadors habituals del cineclub Xiscnèfils això no els hi representa cap novetat donat que en les nostres programacions anuals sempre escollim un o dos films d’aquest estil.

Ara fem un conjunt de dues mostres de cinema documental ben divers, però amb un nexe comú: la recreació de dos esdeveniments socials que han marcat una història, una en el pla local, barcelonina, d’altra en un pla nacional, xilena.

Començarem amb De nens, de Joaquim Jordà, cineasta català que no és el primer cop que aborda aquest tractament cinematogràfic; només cal recordar que una de les seves primeres immersions com a director va ser el recull d’una lluita obrera: “Numax en lucha”, desprès vindrien “Mones com la Becky” i d’altres. És aquesta una obra molt dura, basada en fets reals, que parteix de la situació del que va ser conegut com el “Cas de pederastia del Raval”. Basant-se en els plantejaments de n’Arcadi Espada, periodista que denuncià la manipulació d’aquest afer, Jordà aconsegueix l’autorització per a filmar el judici i amb aquestes imatges construeix de nou un rigorós anàlisis social. De nens alterna un estudi sobre la pederastia, una valoració del forçat dels canvis urbanístics en la Barcelona de canvi de segle, una anàlisis de l“anàlisis” periodístic d’un tema “escandalós” y , last but not least , una descripció del sistema judicial vigent. Ens trobem, doncs, davant una obra seriosa, profunda i polièdrica que burxa i va més enllà del que ens presenten com a aparent realitat.

El director Patricio Guzmán reflexa constantment la convulsa historia del seu país, Xile. Obres seves han estat “La batalla de Chile”, “En nombre de Dios”, “El caso Pinochet” o “La memoria obstinada”. Un país sense cinema documental es com una família sense àlbum de fotografies: una memòria buida, acostuma a dir. Ara presentem Salvador Allende, film del 2004, una pel·lícula on l’autor torna a reflexionar sobre un fet que mai ha deixat d’obsessionar-lo: el fracàs de la pacífica revolució xilena. El cineasta creu que el documental, al treballar amb la realitat, es un suport mes eficient per a abordar la memòria. Ho afirma pensant que en el seu país la memòria col·lectiva segueix adormida, dominada pels sectors que impulsaren el cop d’Estat contra Allende amb el recolzament d’Estats Units. També Guzmán pensa que el passat que es vol recordar no es tant sols de dolor, sinó que contempla d’altres facetes de la vida democràtica del país. Por tot això, considera –i nosaltres compartim aquesta consideració- que Salvador Allende es mes que una mirada a la biografia de l’heroic i malaurat president, llançada des del present.

21 d’abril De nens, de Joaquim Jordà

28 d’abril Salvador Allende, de Patricio Guzmán

Cicle UNA DE CAL Y UNA DE ARENA

Tots sabem que a la vida no tot són flors i violes. La vida pot ser molt dura però també ens veiem recompensats amb moments de llum i color, en els quals podem dir i sentir que som feliços. És això precisament el que ens mostren aquestes pel·lícules, la cara i la creu, el dolor, la duresa i la crueltat per una banda (Réquiem por un sueño) , i l’amor, el color i l’alegria de viure per l’altra (La boda del monzón).

7 d’abril 2005 Réquiem por un sueño.
14 d’abril 2005 La boda del monzón.

Réquiem por un sueño. (7 d’abril 2005)

Director: Darren Aronofsky

Existeixen pel·lícules que perduren per un temps llarg en la memòria de l‘espectador, és aquest el cas de Réquiem por un Sueño de Darren Aronofsky, les imatges de la qual queden indeleblement fixes per la seva força extraordinària, que captiva l’atenció i a la vegada ens repel per la seva cruesa. No obstant, una cosa és segura, ningú queda exempt al poder angoixant, quasi hipnòtic, de l’extraordinari treball filmogràfic aconseguit per Aronosfsky i els seus actors, qui recreen descarnadament les debilitats humanes amb les seves terribles conseqüències. Per això, Réquiem por un Sueño aconsegueix de manera efectiva colpejar durament la consciència de l’espectador i restar en el seu record com una experiència arrogant però d’innegable atractiu.

La boda del monzón (14 d’abril 2005)

Directora: Mira Nair

La boda del monzón és un treball vital, enèrgic i ple de bon humor que desprèn el seu propi perfum i et contagia amb el seu esperit festiu. Veure aquesta pel·lícula és ficar-se de ple en un excés de colors, llums, sons i sensualitat. A més, representa un vivaç i detallat àlbum de fotos de la Índia actual, del seu complex teixit social, de la riquesa de les seves costums, de la seva realitat més quotidiana. La pel·lícula recull aquesta convivència-confrontació entre tradició i modernitat, aquest estrany mestissatge que porta als seus habitants a barrejar l’hindi amb l’anglès, a la vegada que es fa ressò de les diferencies d’estatus econòmics, posicions socials i col·lectius.